29/3/09

Anecdotari

Un dissabte a la nit tancat a casa dona per a molt, per exemple per a posar la tele i descobrir en la 2 un programa d'aquells que passen desapercebuts entre tanta i tanta merda en forma d'imatges. El programa en qüestió és diu "anecdotari" i tracta de gent que conta una història singular, un instant de la seua vida que ha donat lloc a una anècdota o algo especial com per a ser recordat de per vida.

Em varen impactar les històries que allà es van contar, no pel fet del contingut especial del que narraven, ni pels fets increïbles que descrivien. Més be el cas seria el contrari. La majoria de persones que eixien per explicar la seua història a l'audiència era gent del carrer, anònima, i la majoria del que contaven eren coses quotidianes, puntuals, casualitats de la vida o instants d'importància relativa que per a una altra persona passarien desapercebuts menys per al propi implicat. Tot i que pensant-ho millor, potser el més impactant no siguen les històries en si, si no el fet que, en una societat de bòlid com la que vivim hui dia, hi haja algú a l'altra part del televisor capaç de parar el seu món i escoltar el que diuen els demés. Aquest "anecdotari" morirà d'èxit... o no!.

25/3/09

Amnistia Internacional

Un anunci d'Amnistia Internacional molt xulo i que resumeix en dos minuts totes les zones conflictives que hi han en aquests moments al món i que no hem d'oblidar que hi són. L'anunci reflecteix les condicions dels presos polítics arreu del món, el paper de la dona als països més integristes, critica els mètodes de tortura de la base naval de Guantànamo, els afusellaments del règim xinés, o la vergonya dels xiquets-soldats a gran part dels països africans que estan en guerra. Per altra banda, actualment, segons un informe publicat en l'UAB per l’Escola de Cultura de Pau, al 2008 hi havien actius una trentena de conflictes armats, la majoria concentrats al continent africà i asiàtic. La dada optimista és que en tres de cada quatre escenaris hi han negociacions encetades, cosa poc pensable fa vint anys.

Com diu l'anunci, el poder de la signatura és molt important, igual que el poder de la paraula!.

20/3/09

I a mi qui em protegeix de l'església?

Fa algun dies que volia parlar de la "campanya de publicitat" que ha llançat l’església per a suposadament anar en contra de l’avortament. I dic suposadament per que en veure-la no em queda molt clar que s’està anunciant, la veritat. Quan vaig veure per primer cop l’anunci creia que anunciaven "dodotis" per això del xiquet, després em vaig fixar millor i no, potser era un anunci per adoptar un linx com animal de companyia?. Més tard vaig veure un detall, a la foto del linx hi ha un segell que posa "lince protegido", ja ho entenc! és una campanya de Greenpeace segur! - em vaig dir-..ahhh pues em sembla que tampoc! Després de quedar-me mirant l’anunci al llarg de mitja hora més, em vaig fixar en l’eslògan "¿y yo? protege mi vida" ahí ja em vaig descol·locar del tot...s’anunciava una empresa de seguretat?, un buffet d'advocats?, una marca de condons?, de navalles d'Albacete? el Cirque du Soleil?...ni idea!

La qüestió és que al telenotícies em vaig assabentar que aquesta publicitat es tractava d’una campanya de l’església en contra de la llei d’avortament. Ahhhhhh ara entenc el concepte!. Que hàbils són els beatos aquestos. Utilitzen la consciència social per protegir l’espècie del "linx ibèric" per a vincular-lo amb un fet que sols ells defensen i creuen, el no a l'avortament total. Per cert, una publicitat que paguem entre tots!...el graciós del cas és que, per començar i segons ha comentat des de fonts de l'Estació Biològica de Doñana, l’espècie de linx que apareix a la foto no és pas ibèric, que és el que es troba amenaçat, si no que es tracta d’una espècie de linx eurasiàtic o boreal que no pateix per l’extinció i que no hi ha cap exemplar a l'estat espanyol. A més aquesta comparació no és del tot correcta, un nadó grosset, guapet, blanquet i rialler no està pas en perill d’extinció, potser si hagueren posat un dels milions de xiquets que moren diàriament a l'Àfrica o Centreamèrica per fam, guerres, malnutrició i malalties hereditàries (recordem que l’església no permet l’ús del preservatiu per a preservar la família) seria molt més creïble l'anunci. De totes formes ni així, per que mentre hi hagen gent de l'opus disposats a reproduir com conills, l’espècie està salvada!...Menys mal, ja estava patint! Per no dir que la foto correspon a un nen de més d’un any i que res té a veure amb un embrió amb alguna malaltia o anomalia. O per no dir tampoc que quan es parla de nens i església, aquests últims eixen malparats....

Per tot plegat aquesta publicitat és pot definir com enganyosa, d’acord amb la llei general de la publicitat (Llei 34/1988, de 11 de novembre de 1988. Articles 4 i 5). I com que és una publicitat il·lícita jo m'oferisc a recomanar un canvi publicitari, jo posaria en compte d’un xiquet, la foto d’una monja o un cura que això si que està en perill d’extinció reial, i si no, sempre podem recomanar canviar, tot d'una, el concepte, el missatge i l’eslògan publicitari, per aquest altre "Allunyeu els vostres rosaris dels nostres ovaris", molt més acord amb la realitat de la societat actual.

NO a la LEC

Hui tocava vaga i mani, i també indignació de premi. Vaga i mani en contra de la LEC (Llei d'Educació Catalana) i indignació amb els dirigents polítics d'aquest país pels esdeveniments dels darrers dies, prepotència del conseller Maragall davant la vaga del professorat, agressions dels mossos d'esquadra als manifestants anti-bolonya...etc

Aquesta llei, prioritza l'entrada de fonts privats en l'ensenyament public, no recull cap de les mesures que necessiten els centres públics (augment de pressupostos, disminució d'alumnes per aula, més professorat per atendre l'alumnat amb més dificultats, etc.), fomenta la jerarquització i gestió empresarial dels centres, inspira l'augment "voluntari" de la jornada per al professorat funcionari, empobrint aixina la qualitat de l'escola pública i provocant l'acomiadament de part del professorat interí i substitut, a més a més de que aquesta llei no recull cap de les mesures pactades amb els sindicats de l'ensenyament, invalidant el nostre dret a la negociació col·lectiva. Per tot això, jo dic NO A LA LEC.

També vull mostrar la meua indignació davant les càrregues policials desmesurades contra els estudiants que ahir es manifestaven a Barna contra el Pla Bolonya, tot i que van acabar rebent també periodistes, gent que passava per allí i fins i tot un mosso infiltrat. Tot plegat és lamentable d'un govern que se suposa és d'esquerres...!

17/3/09

Apadrina un xiquet valencià


Tot i que hi ha crisi i el sector de la construcció s'ha vist afectat de ple, hui penge al bloc una iniciativa que va eixir ara fa un temps a uns dels números de la Cabota, una revista satírica i d'humor que feien a la Safor i a la que malauradament li he perdut la pista. Amb "Apadrina un xiquet valencià. No deixes que l'asfalten" es posa de manifest la tonteria portada fins a l'extrem, d'un govern que ha hipotecat el futur del País Valencià a base d'especulació, construcció massiva i destrucció de part del litoral i espais d'interior. Sembla que la gentola aquesta que ens governen no tenen mirament cegats pels diners fàcils...Almenys ara em queda el consol que amb la crisi s'han aturat les construccions desmesurades i els projectes il·legals, i per sort també els ingressos de molts engominats i ninots de jerseis de color rosa a les espatlles.

16/3/09

El Castell de Lladurs

Mirant l'horitzont des de les runes del castell de LLadurs el temps sembla no passar de llarg. Els instants es converteixen en essència i el silenci acompanya el vol d'un falcó que s'asoma per damunt dels bancals ja replets de color. Un xicotet cementiri expropiat, l'esquelet de l'església i quatre pedres mal contades del que s'intuïa donaven forma a les parets principals del castell, és tot el que queda d'allà. Un lloc que malgrat la deixadesa, m'ha fet recordar que les pedres tenen vida. Sentat amb els peus sobre el precipici imaginava la vida allà, quan un xiuxiueig del vent entre les pedres m'ha revelat antigues llegendes que conten el que va succeir allà.


13/3/09

Déu té un curs de CCC

Després de veure aquest impressionant curt que va costar 2 dies de gravar i 2 anys de postproducció, podríem dir que Déu no és tan Totpoderós ni tan Déu com ens pensàvem, sinó més be havia fet un curs a distància de CCC en disseny avançat!...Ja m'imagine la publicitat a la tele, "si vols crear el teu propi món, ser un Déu venerat i jugar amb la vida dels demés, truca ara al 902 20 21 22". Aiii que enganyats que estàvem!

11/3/09

11M (5 anys)

Hui fa 5 anys dels atemptats a Madrid. Tothom se'n recordarà que estava fent en el moment que es va assabentar de la noticia i dels instants posteriors, com quan va ocòrrer els atemptats del 11S a Nova York allà pel 2001. Tothom també mai podrà oblidar com el govern del PP va manipular els mitjans de comunicació, va enganyar la societat, va mentir la ciutadania i va utilitzar els morts per a guanyar vots...Fa 5 anys m'enrecorde que vaig llegir un article que el cantautor madrileny Ismael Serrano va publicar al seu bloc, hui he tornat a rellegir-lo de nou des de la calma de fer-ho amb el pas del temps, però la meua indignació segueix igual que ara fa 5 anys.

Ismael Serrano
Ya te he hablado de Vallekas, ¿verdad? De aquel barrio al sur de Madrid, de cómo eran sus casas bajas, sus chabolas construidas por emigrantes venidos del hambre y llenos de futuro, levantadas de noche, a escondidas, por todos los vecinos. De sus calles sin asfaltar donde tantos lucharon por la libertad que no tenían. Allí se enamoraron mis padres cuando volvían a casa con los pies llenos de barro y el alma perdiéndose en los regueros de lluvia que corrían entre las casas. Te he hablado de su lucha, ¿verdad? De sus puertas abiertas y de mi abuela sentada en la calle, soñando fortuna para mis tíos, llorando la huerta que quedaba tan lejos. Del Pozo del Tío Raimundo, tierra rebelde, del canto huérfano que nos hiela.

También sabes, te lo he dicho muchas veces, que allí aprendí la importancia de la memoria, la necesidad de soñar mundos mejores. Allí entendí que la tragedia ajena era la mía, que la poesía es un arma cargada de futuro. Ya sé. Te lo dije otras veces. Ahora Vallekas, mi patria, mi infancia, es zona cero. Estallaron las bombas. Deja que te cuente.

La noticia me pilló lejos de casa. Estaba en Barcelona. Me había quedado hasta tarde leyendo poemas de Marzal y García Montero. Soñaba con Alicia, supongo, regando las flores de Lavapiés. Con mi perro acurrucado en el lugar de la cama que dejo vacío. Entonces sonó el teléfono y conocí la tragedia. Llamé a la familia y supe que todos estaban bien. Después vi en televisión el horror de la catástrofe y entendí como nunca los versos de Neruda, sucede que a veces me canso de ser hombre.

Atocha, Sta. Eugenia, el Pozo eran zonas cero.
Primero vino el llanto y el dolor. Luego la indignación. Acebes, el ministro del Interior, nos dijo que había sido ETA. Si los que velan por tu seguridad te mienten ante una tragedia de tal magnitud todo está podrido. Y lo estaba. Acebes dijo que era ETA y que quien se cuestionase su autoría era un miserable. Supongo que se refería a él mismo cuando ahora le escucho hablar de Al-Qaeda como responsable de la masacre.

A lo largo de los siguientes días fuimos mentidos sistemáticamente por el gobierno del PP. En busca de rentabilidad electoral negaron la participación del integrismo islámico en el atentado. Negaron cualquier vinculación de este atentado con nuestra participación en las políticas belicistas de Bush y sus secuaces. Manipularon todos los medios informativos a su alcance para evitar que la gente supiera la verdad. Hoy sabemos que hubo conatos de enfrentamiento por parte de muchos trabajadores de las televisiones públicas que no soportaban la vergüenza de participar de aquella burda manipulación. El PP pretendía retrasar la información, ocultándola, para que no nos llegara antes de las elecciones.

No era la primera vez que el PP y los medios de comunicación públicos mentían. Hay sentencias de jueces que condenan a Radio Televisión Española por manipular la información en los días de la huelga general. Por no hablar de las armas de destrucción masiva. Pero esto ya te lo había contado ¿no?

Los años de gobierno de la derecha ha sido duros y muchas veces nos hemos encontrado en la calle protestando por sus políticas, ¿recuerdas? La LOU, la huelga general, la LOCE, el No a la guerra...

No a la guerra... Tú lo gritaste. Es perverso pensar que la gente que salió a condenar la participación de España en la guerra haya sido víctima del odio de los que la padecen, víctima de este terrible atentado. Nada justifica el horror de la matanza del 11 de marzo como nada justifica la guerra en Irak. El odio engendra más odio. Nosotros exigimos a los políticos alternativas pacíficas y diplomáticas para resolver los conflictos entre los pueblos.

Ahora recuerdo al hermano de George W. Bush cuando prometía en ese español tejano que tanto domina Aznar beneficios inimaginables para España por nuestro apoyo a la guerra. Porque de eso se trataba, de los beneficios que supondría el reparto del botín. Porque después de la guerra el mundo no es más seguro, los iraquíes no son más libres y no existen armas de destrucción masiva.

Ya te he hablado de que la historia no ha terminado, ¿verdad? Está viva y con más violencia que nunca. ¿Qué mundo estamos construyendo? Un mundo en el que vivimos aislados unos de otros, donde se nos generan necesidades artificiales, en el que se levantan fronteras insalvables para los seres humanos pero frágiles para el capital especulativo. Donde se criminaliza la disidencia Donde se levantan muros de vergüenza. Donde se niega el diálogo entre los pueblos y se trata de imponer un pensamiento único que uniformice las almas y los discursos (así se ha tratado de hacer con el tema del atentado y del terrorismo en este país). Donde se trata de imponer a través de la propaganda más burda y de la manipulación más obscena un consenso incuestionable, que nos dice que las cosas van bien (que España va bien) y que no existen alternativas a este modelo de sociedad y de mercado ( Y existen ¡ya lo creo!. Ya te hable de Portoalegre. Y de la Tasa Tobin. Y de la desaparición de los paraísos fiscales y del FMI. De la condonación de la deuda externa. De las políticas de cooperación y desarrollo. Te acordarás.)

En cualquier caso no todo está perdido. Recibí tu mensaje. Mi teléfono móvil tronó para decirme donde era la cita. Y te encontré: en Génova, luego en Sol, luego en Atocha. Exigiendo la información que merecía nuestra jornada de reflexión, exigiendo la verdad antes de votar. Las movilizaciones en contra de la guerra dejaron esta brasa que tú soplaste a golpe de mensaje telefónico para avivar la llama dormida. Y ahora saben que no están a salvo del control del pueblo, como tú sabes que no estás solo (ya te lo he dicho cien veces). Al día siguiente llenamos las urnas con la rabia acumulada después de tantos años de gobierno de derechas autoritario y excluyente. Llenamos las urnas de diálogo y de tolerancia. Y los que vienen ahora tendrán que saber administrar nuestra esperanza, porque hemos demostrado que no nos controlan, que estamos alertas. Por la gente del Pozo (ese barrio del que te hablé ¿recuerdas?), de Atocha, de Sta. Eugenia. Por los trabajadores, obreros, estudiantes que viajaban esa mañana en aquellos trenes de cercanías. Y demostraremos con nuestro quehacer cotidiano que otro mundo es posible. ¿No te lo había dicho? Otro mundo es posible. Pásalo.

10/3/09

Mani.."quí"?

Aquest cap de setmana, ha estat el cap de setmana de les mobilitzacions, de les manis, dels manifests. El dissabte milers de catalans recorrien els carrers de Brussel·les, la capital de la Unió Europea, per demanar als polítics que posen la independència com a objectiu als programes electorals i l'autodeterminació com a prioritat en la seva acció de govern. Una acció promoguda pel col·lectiu 10mil.cat i que va ser recolzada també per centenars de ciutadans davant de cada ajuntament a la mateixa hora que el gruix dels desplaçats a Brussel·les es concentraven a la Cruïlla Koning Albert II Laan/N288 amb Simón Bolívarlaan.

En canvi, el diumenge i com cada any que arriba al calendari el 8 de març, va ser el torn de reivindicar els drets de la dona treballadora. Aquesta és una data gravada a l’historia per sempre, des de que el 1908 morien centenars de treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York mentre es manifestaven per millorar els drets i condicions laborals que patien. Des d’aleshores ha plogut molt, s’han aconseguit avanços en la societat i poc a poc es camina cap a una igualtat i una no-discriminació ja no sols de gènere, sinó també per altres motius com ara, el color de la pell, la classe social o fins i tot per l’orientació sexual de cada un. Tot i això, encara queda molt camí per recòrrer, però les bases estan fixades!.

Brussel·les i el 8 de març, dues coses que a priori poc tenen a veure entre si, però que tenen molts punts en comú. Les dues, han mobilitzat a molta gent perquè criden al carrer a reivindicar una millora de l’estat de la societat, més autodeterminació, més llibertat, més democràcia, més independència, més canvis socials, més drets, més igualtat, menys discriminacions, menys violència siga aquesta de gènere, de llengua, cultural o política. Per desgràcia, tots dos manifests també s’assemblen en una cosa, a hores d’ara encara cal manifestar-se i eixir al carrer per demanar drets als qui governen i a la societat en general...amb la sensació que tens de vegades de ser un maniquí a les mans del sistema...com ja he dit, encara queda molt camí per recòrrer!
Fragments dels dàrrers paràgrafs dels manifests llegits dissabte i diumenge:

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos,i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat. Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt: Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Cal un canvi social, una educació en igualtat que ha de començar des de l'escola. Hem de canviar estereotips i rols adquirits. La igualtat és fonamental per tal d'afrontar els canvis socials, la societat ha de contar amb les dones per afrontar la situació actual de crisi. Perquè les dones som la meitat del món, la societat no pot sinó concebre la igualtat de dones i homes en tots els àmbits, en totes les relacions, com la única manera d'escriure la història.

6/3/09

Apropa't a la cultura


Apropa't a la cultura és una molt bona iniciativa que ha engegat el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, per tal d'apropar la cultura als joves que poblen els IES de les comarques de la Costera, el Comtat, la Vall d'Albaida i l'Alcoià.
Al llarg del mes de març i abril, l'humorista alcoià Xavi Castillo, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, l'escriptor Ferran Torrent o el biòleg Juli Peretó visitaran els estudiants de secundària per tal d'explicar de primera ma la seua experiència.
Aquest diàleg entre el jovent i personalitats ja consagrades de la cultura, es fonamental per tal de fer veure als més joves que no cal ser mediàtic per ser reconegut al món de les arts escèniques o la ciència.

4/3/09

The Waterboys

Fa dies que m'ha pegat la mania d'escoltar velles cançons, d'aquelles que sempre estan i estaran guardades a la teua memòria. D'aquelles que quan les sents és com si les descobrires per primera vegada, tot i que el cap et pega voltes de tans i tans records associats a les lletres i sons que estas escoltant. Això mateix m'ha passat fa dies amb dues cançons del grup The Waterboys, un grup dels anys 80 format per músics irlandesos i escocessos. Liderat pel cantant Mike Scott, i el violí de Steve Wickham, el grup s'ha caracteritzat per crear cançons d'estil folk-rock, travessant diverses etapes fins arribar al dia de hui. Vos deixe dues xicotetes joies...The Whole of the Moon i Fisherman's Blues (tot un homenatge per als meus germanets).
The Whole of the Moon

Fisherman's Blues

3/3/09

Sóc antitaurí

Des de la PIA (Plataforma Iniciativa Animalística), conjuntament amb moltes altres organitzacions, estem convocant totes les persones i grups de defensa dels drets dels animals no humans, per a una concentració en contra de les corregudes de bous que es faran en la fira de falles de València. L'any 2008 ens vam ajuntar centenars de persones i esperem superar amb escreix per a enguany.
És per això que vos emplacem a tots i totes per a convocar i participar contra la mort i la tortura i fer que que el moviment animalista siga cada vegada més fort.
La concentració serà diumenge 15 de març del 2009 a les 16 hores enfront de la porta principal de la plaça de bous de València.

2/3/09

Dilluns horripilis

Per fi ha passat el dilluns horripilis. Segur que el dia de hui quedarà marcat al calendari com un dels pitjors dies de tot l'any, però marcat en retolador negre de la marca edding 3000!. Per començar, és dilluns, un bon símptoma per saber que res anirà be al llarg del dia. Ja m'he despertat cabrejat, assabentant-me a la radio de la victòria absoluta del PP a Galiza, i la més que probable formació de govern nacionalista espanyol a Euskadi, quan ni tan sols m'havia abocat a la tassa els Kellogs del matí.
Dos casos aquests per analitzar, Galiza i Euskadi. Els primers un poble endiastrat a callar i rebre per una dreta d'ultratomba que vol recordar temps passats. I els segons, un clar exemple de "no-democracia", en prohibir participar a les eleccions un partit amb unes idees que són votades per més del 10 % de l'electorat basc, per no parlar de mitjans de comunicació censurats, institucions prohibides, idees jutjades...els espanyols ja tenen el que buscaven, ja voreu com en qüestió de dies s'obre un període de pau definitiu per que a ETA ja no se li pot treure més suc!...i des dels mitjans de l'estat se'ns vendrà la moto de que "per fi han guanyat els bons", com si es tractara d'una peli de l'oest.

Més enllà de la política, el dia ha estat nefast en molts altres aspectes més. Hui tothom recordava que se'ns ha anat el Pepe Rubianes, un dels còmics més ben parits d'aquest país. Un personatge únic que amb la seua xerrameca incontrolable i el seu tarannà deixat ens sabia treure un somriure per molt que ens constara. Pel que fa als esports no millora la cosa, més be empitjora força, aquest cap de setmana ha perdut l'Alcoià, el patí Alcodiam, i el Barça contra l'atlètico que sumat a una nova victòria del Madrid fa que aquests s'apropen en lliga i el que és pitjor, que als mitjans omplen minuts i pàgines parlant del ja odiat "podemos"!....

Per rematar el dia, està plovent, i segons es preveu, continuarà tota la setmana igual!.... tot un desastre de dia, vaja.

1/3/09

Fins ara Rubianes!

Hui s'ha mort Pepe Rubianes, un dels millors còmics i actors que ha tingut aquest país, sens dubte una pèrdua d'aquelles que fa mal. Ja no el vorem mai més a la tele xarrant sense parar, dient paraulotes amb sentit que mai ningú prenia en serio, ni fent rabiar a la dreta més estancada i arcaica amb reflexions que en aquest cas tothom si prenia en serio. M'he quedat amb les ganes de veure el seu darrer espectacle "La sonrisa etíope", confiava en poder anar al Capítol per veure l'obra després que fos ajornada quan el mateix Pepe feia públic el seu càncer de pulmó. Confiava cegament en la seua recuperació i que amb el temps puguera riure's de la malaltia, però no ha estat aixina al final. Això si, Pepe Rubianes ha sabut fins i tot saber morir, ell ha volgut morir hui, no la mort l'ha vingut a buscar a ell, no!. Ell ha volgut morir hui per a que els telenoticies i els diaris de demà el recordaren amb milers de moments brillants al damunt un escenari, per a que de l'únic Pepe que parlaren fos d'ell, no dels que han guanyant a Galiza, lloc on va nàixer.
Fins ara Rubianes. Sempre riurem amb tu!