29/3/09
Anecdotari
25/3/09
Amnistia Internacional
Un anunci d'Amnistia Internacional molt xulo i que resumeix en dos minuts totes les zones conflictives que hi han en aquests moments al món i que no hem d'oblidar que hi són. L'anunci reflecteix les condicions dels presos polítics arreu del món, el paper de la dona als països més integristes, critica els mètodes de tortura de la base naval de Guantànamo, els afusellaments del règim xinés, o la vergonya dels xiquets-soldats a gran part dels països africans que estan en guerra. Per altra banda, actualment, segons un informe publicat en l'UAB per l’Escola de Cultura de Pau, al 2008 hi havien actius una trentena de conflictes armats, la majoria concentrats al continent africà i asiàtic. La dada optimista és que en tres de cada quatre escenaris hi han negociacions encetades, cosa poc pensable fa vint anys.
Com diu l'anunci, el poder de la signatura és molt important, igual que el poder de la paraula!.
20/3/09
I a mi qui em protegeix de l'església?
La qüestió és que al telenotícies em vaig assabentar que aquesta publicitat es tractava d’una campanya de l’església en contra de la llei d’avortament. Ahhhhhh ara entenc el concepte!. Que hàbils són els beatos aquestos. Utilitzen la consciència social per protegir l’espècie del "linx ibèric" per a vincular-lo amb un fet que sols ells defensen i creuen, el no a l'avortament total. Per cert, una publicitat que paguem entre tots!...el graciós del cas és que, per començar i segons ha comentat des de fonts de l'Estació Biològica de Doñana, l’espècie de linx que apareix a la foto no és pas ibèric, que és el que es troba amenaçat, si no que es tracta d’una espècie de linx eurasiàtic o boreal que no pateix per l’extinció i que no hi ha cap exemplar a l'estat espanyol. A més aquesta comparació no és del tot correcta, un nadó grosset, guapet, blanquet i rialler no està pas en perill d’extinció, potser si hagueren posat un dels milions de xiquets que moren diàriament a l'Àfrica o Centreamèrica per fam, guerres, malnutrició i malalties hereditàries (recordem que l’església no permet l’ús del preservatiu per a preservar la família) seria molt més creïble l'anunci. De totes formes ni així, per que mentre hi hagen gent de l'opus disposats a reproduir com conills, l’espècie està salvada!...Menys mal, ja estava patint! Per no dir que la foto correspon a un nen de més d’un any i que res té a veure amb un embrió amb alguna malaltia o anomalia. O per no dir tampoc que quan es parla de nens i església, aquests últims eixen malparats....
Per tot plegat aquesta publicitat és pot definir com enganyosa, d’acord amb la llei general de la publicitat (Llei 34/1988, de 11 de novembre de 1988. Articles 4 i 5). I com que és una publicitat il·lícita jo m'oferisc a recomanar un canvi publicitari, jo posaria en compte d’un xiquet, la foto d’una monja o un cura que això si que està en perill d’extinció reial, i si no, sempre podem recomanar canviar, tot d'una, el concepte, el missatge i l’eslògan publicitari, per aquest altre "Allunyeu els vostres rosaris dels nostres ovaris", molt més acord amb la realitat de la societat actual.
NO a la LEC
17/3/09
Apadrina un xiquet valencià
16/3/09
El Castell de Lladurs
13/3/09
Déu té un curs de CCC
Després de veure aquest impressionant curt que va costar 2 dies de gravar i 2 anys de postproducció, podríem dir que Déu no és tan Totpoderós ni tan Déu com ens pensàvem, sinó més be havia fet un curs a distància de CCC en disseny avançat!...Ja m'imagine la publicitat a la tele, "si vols crear el teu propi món, ser un Déu venerat i jugar amb la vida dels demés, truca ara al 902 20 21 22". Aiii que enganyats que estàvem!
11/3/09
11M (5 anys)
Ismael Serrano
Ya te he hablado de Vallekas, ¿verdad? De aquel barrio al sur de Madrid, de cómo eran sus casas bajas, sus chabolas construidas por emigrantes venidos del hambre y llenos de futuro, levantadas de noche, a escondidas, por todos los vecinos. De sus calles sin asfaltar donde tantos lucharon por la libertad que no tenían. Allí se enamoraron mis padres cuando volvían a casa con los pies llenos de barro y el alma perdiéndose en los regueros de lluvia que corrían entre las casas. Te he hablado de su lucha, ¿verdad? De sus puertas abiertas y de mi abuela sentada en la calle, soñando fortuna para mis tíos, llorando la huerta que quedaba tan lejos. Del Pozo del Tío Raimundo, tierra rebelde, del canto huérfano que nos hiela.
La noticia me pilló lejos de casa. Estaba en Barcelona. Me había quedado hasta tarde leyendo poemas de Marzal y García Montero. Soñaba con Alicia, supongo, regando las flores de Lavapiés. Con mi perro acurrucado en el lugar de la cama que dejo vacío. Entonces sonó el teléfono y conocí la tragedia. Llamé a la familia y supe que todos estaban bien. Después vi en televisión el horror de la catástrofe y entendí como nunca los versos de Neruda, sucede que a veces me canso de ser hombre.
Primero vino el llanto y el dolor. Luego la indignación. Acebes, el ministro del Interior, nos dijo que había sido ETA. Si los que velan por tu seguridad te mienten ante una tragedia de tal magnitud todo está podrido. Y lo estaba. Acebes dijo que era ETA y que quien se cuestionase su autoría era un miserable. Supongo que se refería a él mismo cuando ahora le escucho hablar de Al-Qaeda como responsable de la masacre.
No era la primera vez que el PP y los medios de comunicación públicos mentían. Hay sentencias de jueces que condenan a Radio Televisión Española por manipular la información en los días de la huelga general. Por no hablar de las armas de destrucción masiva. Pero esto ya te lo había contado ¿no?
Los años de gobierno de la derecha ha sido duros y muchas veces nos hemos encontrado en la calle protestando por sus políticas, ¿recuerdas? La LOU, la huelga general, la LOCE, el No a la guerra...
No a la guerra... Tú lo gritaste. Es perverso pensar que la gente que salió a condenar la participación de España en la guerra haya sido víctima del odio de los que la padecen, víctima de este terrible atentado. Nada justifica el horror de la matanza del 11 de marzo como nada justifica la guerra en Irak. El odio engendra más odio. Nosotros exigimos a los políticos alternativas pacíficas y diplomáticas para resolver los conflictos entre los pueblos.
En cualquier caso no todo está perdido. Recibí tu mensaje. Mi teléfono móvil tronó para decirme donde era la cita. Y te encontré: en Génova, luego en Sol, luego en Atocha. Exigiendo la información que merecía nuestra jornada de reflexión, exigiendo la verdad antes de votar. Las movilizaciones en contra de la guerra dejaron esta brasa que tú soplaste a golpe de mensaje telefónico para avivar la llama dormida. Y ahora saben que no están a salvo del control del pueblo, como tú sabes que no estás solo (ya te lo he dicho cien veces). Al día siguiente llenamos las urnas con la rabia acumulada después de tantos años de gobierno de derechas autoritario y excluyente. Llenamos las urnas de diálogo y de tolerancia. Y los que vienen ahora tendrán que saber administrar nuestra esperanza, porque hemos demostrado que no nos controlan, que estamos alertas. Por la gente del Pozo (ese barrio del que te hablé ¿recuerdas?), de Atocha, de Sta. Eugenia. Por los trabajadores, obreros, estudiantes que viajaban esa mañana en aquellos trenes de cercanías. Y demostraremos con nuestro quehacer cotidiano que otro mundo es posible. ¿No te lo había dicho? Otro mundo es posible. Pásalo.
10/3/09
Mani.."quí"?
En canvi, el diumenge i com cada any que arriba al calendari el 8 de març, va ser el torn de reivindicar els drets de la dona treballadora. Aquesta és una data gravada a l’historia per sempre, des de que el 1908 morien centenars de treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York mentre es manifestaven per millorar els drets i condicions laborals que patien. Des d’aleshores ha plogut molt, s’han aconseguit avanços en la societat i poc a poc es camina cap a una igualtat i una no-discriminació ja no sols de gènere, sinó també per altres motius com ara, el color de la pell, la classe social o fins i tot per l’orientació sexual de cada un. Tot i això, encara queda molt camí per recòrrer, però les bases estan fixades!.
Brussel·les i el 8 de març, dues coses que a priori poc tenen a veure entre si, però que tenen molts punts en comú. Les dues, han mobilitzat a molta gent perquè criden al carrer a reivindicar una millora de l’estat de la societat, més autodeterminació, més llibertat, més democràcia, més independència, més canvis socials, més drets, més igualtat, menys discriminacions, menys violència siga aquesta de gènere, de llengua, cultural o política. Per desgràcia, tots dos manifests també s’assemblen en una cosa, a hores d’ara encara cal manifestar-se i eixir al carrer per demanar drets als qui governen i a la societat en general...amb la sensació que tens de vegades de ser un maniquí a les mans del sistema...com ja he dit, encara queda molt camí per recòrrer!
Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos,i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat. Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt: Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!
Cal un canvi social, una educació en igualtat que ha de començar des de l'escola. Hem de canviar estereotips i rols adquirits. La igualtat és fonamental per tal d'afrontar els canvis socials, la societat ha de contar amb les dones per afrontar la situació actual de crisi. Perquè les dones som la meitat del món, la societat no pot sinó concebre la igualtat de dones i homes en tots els àmbits, en totes les relacions, com la única manera d'escriure la història.
6/3/09
Apropa't a la cultura
4/3/09
The Waterboys
Fisherman's Blues
3/3/09
Sóc antitaurí
2/3/09
Dilluns horripilis
Més enllà de la política, el dia ha estat nefast en molts altres aspectes més. Hui tothom recordava que se'ns ha anat el Pepe Rubianes, un dels còmics més ben parits d'aquest país. Un personatge únic que amb la seua xerrameca incontrolable i el seu tarannà deixat ens sabia treure un somriure per molt que ens constara. Pel que fa als esports no millora la cosa, més be empitjora força, aquest cap de setmana ha perdut l'Alcoià, el patí Alcodiam, i el Barça contra l'atlètico que sumat a una nova victòria del Madrid fa que aquests s'apropen en lliga i el que és pitjor, que als mitjans omplen minuts i pàgines parlant del ja odiat "podemos"!....
Per rematar el dia, està plovent, i segons es preveu, continuarà tota la setmana igual!.... tot un desastre de dia, vaja.